Darrere aquesta rosa blanca
de marfil, s’hi perfila l’absència
des de fa temps.
Dins les pupil·les
hi ha guardats els teus records;
dins els mars blaus, les pors.
La tristesa s’amaga
darrere els teus silencis;
només la mirada perduda
delata fred i solitud.
Què serà aquest cop?
¿Una remor d’aigües bramant,
un tro a cel obert?
Potser res i tot.
Les ombres són lladres de sons
per a aquells que no parlen.
© Núria Sagués
1 comentari:
tristesa, i la tendresa de l'inici del poema, de mica en mica va prenent cos, es torna dura, agafa angles rere els sons.
silenci i absència, caus de la tristesa i les ombres.
m'ha agradat el poema
davallaré de mica en mica pel teu blog
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada