Aquests dies que faig rutes pel poble a la recerca de records, aprofito també per veure l’accessibilitat que hi ha.
M’estic desinflant per moments; ara que últimament em costa desplaçar-me, encara m’adono més de la manca de sensibilització en vers les persones de mobilitat reduïda.
Molt bonica la paraula!, però crec que no tothom sap fins on és l’abast; molts creuen que són només per als coixos –diguem-ho pel seu nom- o per als usuaris de cadires de rodes i, a més, veuen aquesta situació aliena a ells.
Habitualment, quan no es pateix cap limitació física gairebé ni s’hi para atenció.
Feu la prova, per exemple, quan aneu a passejar amb un amic; vosaltres observeu quants coixos veieu durant el trajecte i en finalitzar pregunteu-li, de cop, quants n’ha vist ell. El deixareu orsai!
En les meves excursions per l’asfalt, m’estic trobant de tot, tant a nivell de botigues com de voreres que són un verdader calvari per als que hi han de circular amb ajudes tècniques.
Estic, a poc a poc, prenent nota i fent fotografies per veure si quan les publiqui al bloc la gent se’n faci una mica més d’idea, del problema.
Sempre he pensat que els tècnics en urbanisme tenen una assignatura pendent a la carrera: unes pràctiques que, al meu pensar, haurien d’anar assolint a mida que finalitzen la carrera.
De fet, podria estar bé que fossin així:
- Primer curs: visita turística de dues hores setmanals per la ciutat amb crosses.
- Segon curs: durant tot el curs assistir a classe amb cadira de rodes, sortint ja des de casa, agafant transport públic, etc.
- Tercer curs: acompanyar una persona amb cadira de rodes durant al menys tres mesos; pujar i baixar graons, voreres, rampes, agafar ascensors...
I, així successivament...
No penseu que ho dic de mala fe ni que tingui prejudicis amb aquests professionals; és que crec que, després de tants anys que les coses noves encara no es fan pensant en demà o en els altres, els podria ajudar molt tastar de la seva pròpia medicina.
Ara us en vull explicar una que m’ha passat fa poc menys d’un mes.
En una botiga d’aquí al poble —en concret, una fleca de la qual era clienta— ha modernitzat l’establiment i ha tret l’esglaó de l’entrada per fer-hi una petita rampa.
Mentrestant l’estaven fent, vaig veure que no quedaria enrasada a terra i seria dificultós pujar-hi amb scooters de roda prima. M’hi vaig acostar educadament i vaig parlar amb qui semblava el cap d’obra, arquitecte o aparellador (no duia roba de paleta i sí, una carpeta i un bolígraf) i li vaig demanar si podrien tenir-ho en compte i si podrien parlar amb el propietari de la botiga, ja que si ho arreglaven en aquell moment no suposava cap problema ni cap despesa addicional.
No cal ni que us digui la cara amb què em va mirar!
Un mes després i ja inaugurada la botiga, no tan sols hi ha el mateix graonet, sinó que no té ni els cantons arrodonits, cosa que sí que és obligatòria de tenir, ja que fa que, en pujar o baixar amb cadira o scooter, rebis un sotrac.
No vull pensar que tot això només es faci per cobrir l’expedient; però, ben mirat, un cop fet qui ho rectifica?
Recordeu el fragment de la cançó: “Las obras quedan la gente se va...”
Què puc fer en aquest cas? De fet, jo no puc tornar-hi més.
Bé, deixem-ho així avui; però abans de tancar el tema, us voldria adreçar a una blocaire, i de pas felicitar-la, perquè està fent un treball de camp sobre l’accessibilitat, asseguda en una cadira de rodes sense ser discapacitada.
http://cadadiaunaconquesta.blogspot.com/
I tots nosaltres, els que encara podem amb dificultat o no pujar esglaons, què podem fer?
M’estic desinflant per moments; ara que últimament em costa desplaçar-me, encara m’adono més de la manca de sensibilització en vers les persones de mobilitat reduïda.
Molt bonica la paraula!, però crec que no tothom sap fins on és l’abast; molts creuen que són només per als coixos –diguem-ho pel seu nom- o per als usuaris de cadires de rodes i, a més, veuen aquesta situació aliena a ells.
Habitualment, quan no es pateix cap limitació física gairebé ni s’hi para atenció.
Feu la prova, per exemple, quan aneu a passejar amb un amic; vosaltres observeu quants coixos veieu durant el trajecte i en finalitzar pregunteu-li, de cop, quants n’ha vist ell. El deixareu orsai!
En les meves excursions per l’asfalt, m’estic trobant de tot, tant a nivell de botigues com de voreres que són un verdader calvari per als que hi han de circular amb ajudes tècniques.
Estic, a poc a poc, prenent nota i fent fotografies per veure si quan les publiqui al bloc la gent se’n faci una mica més d’idea, del problema.
Sempre he pensat que els tècnics en urbanisme tenen una assignatura pendent a la carrera: unes pràctiques que, al meu pensar, haurien d’anar assolint a mida que finalitzen la carrera.
De fet, podria estar bé que fossin així:
- Primer curs: visita turística de dues hores setmanals per la ciutat amb crosses.
- Segon curs: durant tot el curs assistir a classe amb cadira de rodes, sortint ja des de casa, agafant transport públic, etc.
- Tercer curs: acompanyar una persona amb cadira de rodes durant al menys tres mesos; pujar i baixar graons, voreres, rampes, agafar ascensors...
I, així successivament...
No penseu que ho dic de mala fe ni que tingui prejudicis amb aquests professionals; és que crec que, després de tants anys que les coses noves encara no es fan pensant en demà o en els altres, els podria ajudar molt tastar de la seva pròpia medicina.
Ara us en vull explicar una que m’ha passat fa poc menys d’un mes.
En una botiga d’aquí al poble —en concret, una fleca de la qual era clienta— ha modernitzat l’establiment i ha tret l’esglaó de l’entrada per fer-hi una petita rampa.
Mentrestant l’estaven fent, vaig veure que no quedaria enrasada a terra i seria dificultós pujar-hi amb scooters de roda prima. M’hi vaig acostar educadament i vaig parlar amb qui semblava el cap d’obra, arquitecte o aparellador (no duia roba de paleta i sí, una carpeta i un bolígraf) i li vaig demanar si podrien tenir-ho en compte i si podrien parlar amb el propietari de la botiga, ja que si ho arreglaven en aquell moment no suposava cap problema ni cap despesa addicional.
No cal ni que us digui la cara amb què em va mirar!
Un mes després i ja inaugurada la botiga, no tan sols hi ha el mateix graonet, sinó que no té ni els cantons arrodonits, cosa que sí que és obligatòria de tenir, ja que fa que, en pujar o baixar amb cadira o scooter, rebis un sotrac.
No vull pensar que tot això només es faci per cobrir l’expedient; però, ben mirat, un cop fet qui ho rectifica?
Recordeu el fragment de la cançó: “Las obras quedan la gente se va...”
Què puc fer en aquest cas? De fet, jo no puc tornar-hi més.
Bé, deixem-ho així avui; però abans de tancar el tema, us voldria adreçar a una blocaire, i de pas felicitar-la, perquè està fent un treball de camp sobre l’accessibilitat, asseguda en una cadira de rodes sense ser discapacitada.
http://cadadiaunaconquesta.blogspot.com/
I tots nosaltres, els que encara podem amb dificultat o no pujar esglaons, què podem fer?
És obra nova i està dins la normativa, però no creieu que podria millorar?
2 comentaris:
Estic d'acord amb tu Nuria....
Comparteixo el teu posicionament. Els arquitectes necessiten més barró i pa sec... Com diuen al meu poble.
Crec que li recomanaré aquest article a un amic que actualment està estudiant arquitectura. Va estar força bé veure'l caure de la cadira després de posar-se a parla de "l'exageració" que hi havia en alguns casos. I es que després de sentir-lo parla li vaig deixar la cadira, perquè "tastes". I la cosa a donat els seus resultats perquè l'altre dia, de forma espontania, em va reconèixer les dificultats que tenia un petit esglaó. I tot això ho deia per la seva caiguda.
Per tant, bona idea aquestes reformes que proposes!
Per cert, te de corregir un petit detall del article. La cadira la vaig agafar ara farà un parell de mesos durant poc més d'una setmana, es a dir el treball de mesura el faig caminant o en bici, segons la zona. Ja que així puc arribar a buscar les pessigolles als racons menys propers i rebuscats. Però cap a finals de setembre em plantejo tornar-la a agafar. Ara que tinc més morro i domino més el tema segur que hi trec encara més profit!
Gràices, com et dic a un dels nous articles.
Laura :)
Publica un comentari a l'entrada