divendres, 24 d’octubre del 2008

Sopa de lletres


A la tardor i a l’hivern ve de gust una bona sopeta calenta o un bon puré de verdures (de pastanaga, de carabassa, de carbassó...)

Com a repte particular per conduir la crisi econòmica per la que estem passant tots plegats, m’estic plantejat dedicar-me a fer un recull de receptes, fetes amb pocs calerons i que feia la meva besàvia després de la guerra. Encara en duc alguna al cap perquè me les havia explicat la meva àvia.

-Sopa de farigola o de pa amb un rovell d’ou, pels vespres.
-Escudella barrejada de primer i escaldums fets amb la carn de l’olla, per les festes.
-Llegum amb un tall de cansalada viada a la braça, entre setmana.
-Arròs a la cassola amb sardines fresques, els dijous.
-Raïm, pa amb tomàquet i arengada, per berenar.
-Truita de cigrons cuits...

Vull comprovar per quant em surt cuinar com ells, al cap i a la fi, no els va anar tan malament, perquè han viscut tots ells saludablement una pila d’anys. Bé que ara, els aliments estan coberts de pesticides i de que nosaltres anem plens de nervis i que per adobar-ho portem un bon descontrol horari... Però que hi perdo fent la prova? No em vull desanimar i, demà mateix començaré per fer el puré de carbassó. O potser una sopa de lletres?
Ara rai que tenim el minipimer!, l’estri que va inventar el senyor Gabriel Lluelles (ho sé perquè vaig veure’l a TV3, segurament en motiu de l’homenatge que li va fer EL FAD).

Amb tot això m’ha vingut al cap la quantitat d’inventors, que ni se’ls deu haver tingut mai en compte! Sort que s’han recordat del senyor Lluelles a temps.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta cuina de subsistencia, és la més difícil de fer.

Només pots jugar amb lo autèntic del gust dels productes. No hi ha marge per a disfressar els sabors com el Ferran Adrià & Company.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Nosaltres ja n'aprendrem de cuinar així, de fet els nostres sous tampoc han donat mai per gaires sofisticacions. Aquests cuiners que han pujat en temps de vaques grasses, potser també s’hi hauran d’emmotllar a la cuina econòmica. No sé, si ara com ara farà tanta gràcia veure molt de plat i poca teca quan anem al restaurant.