Mala ànima

Mala ànima. Persona de mals sentiments, segons la definició del diccionari.cat.

L'expressió de l'àvia, el seu llenguatge corporal i la seva impotència a l'hora de descriure aquell veí que cada dia pegava el seu desnodrit burro, a la cort de casa seva, gairebé fins a matar-lo (paraules literals seves), em diuen que la definició és escassa.

Aquests dies m'hi han fet pensar tots els esdeveniments que llegim. Aquí, amb la repressió policial que vàrem patir i patim els catalans, o a l'altra part del món, com pot ser l'assassinat de George Floyd o dels cents d'esdeveniments socials reprimits amb extrema violència. També la violència masclista que no sembla tenir aturador i malauradament moltes i moltes d'altres.

Tot això m'ha fet reflexionar sobre l'ànima i el cos i he pensat si no hi té res a veure aquesta mena de culte al cos que la societat imposa arreu. Aquest missatge subliminal, però alhora contundent, de prioritzar el cos, de venerar-lo amb dietes, amb exercicis, fins a hormonar-lo psicològicament. Cossos curulls d'adrenalina, que cada cop necessiten més dosi i mai estan satisfets del tot. On va a parar tota aquesta energia supèrflua? Potser n'haureu vist algun de cos d'aquests, suat, bordant en un semàfor dins el seu cotxe o damunt un patinet elèctric, jugant a bitlles amb els transeünts que passegen per la vorera o insultant fins a fer por en un partit de futbol infantil.

I els que tenen bona ànima? A racó, perquè no té prou reconeixement social la persona que té bona ànima. Segons a on és titllada de poca cosa i a segons a quina edat això fa mal. Per sort, n'hi ha un munt dins del voluntariat, però són només un gra de sorra en una platja.

A tenir bona ànima se n'aprèn de petit, a casa, a l'escola, al carrer, al veïnat. Crec que aquesta és una assignatura pendent de recuperar, hem de dir prou a la publicitat enganyosa que ensenya com a més valuós l'embolcall i una fortalesa mal entesa i rebutja les bones maneres.

A qui li interessa que les coses no facin un tomb?