Reflexions sobre el confinament extern i la llibertat interior

De més verdes en maduren, deien els avis. I en moments com aquest em ve al cap la seva dita, que aleshores em costava d'entendre. No m'ho hagués cregut si m'haguessin dit que en pocs mesos la meva vida faria un tomb tan gran (bé, la meva i segurament la de molta gent), com tampoc que en quatre dies passaríem a socialitzar-nos d'una manera tan diferent i, si m'ho permeteu dir, fins i tot molt més sincera i autèntica.

Alguns hem redescobert dins del nostres caps els consells dels nostres avantpassats i hem recuperat la vida senzilla de subsistència que tenien amb una vida molt més feixuga que l'actual. Aquests últims mesos les nostres necessitats bàsiques han estat cobertes amb quatre coses, com feien ells: la farina per fer pa, l'aigua i l'escalfor de la llar. No puc comparar la sanitat perquè a nosaltres ens l'han robat els poderosos i els mals polítics, però ells ni la van arribar a tenir. He recordat com el besavi assecava les granes del tomàquet per fer planter i ho he fet en aquell test oblidat del balcó.

No té preu descobrir que tens noves prioritats i que tens més fortalesa mental, que has prioritzat les amistats instintivament i que allò que tant et preocupava ha deixat de tenir sentit.

Hem recordat, però sobretot hem actuat i accelerat la innovació i la creativitat. Hem compartit vídeos, experiències i estic gairebé segura que molts hem fet neteja d'antics contactes enquistats que teníem al mòbil. Particularment he perdut "el que pensaran" o  el "que diran" No temo mostrar-me amb una altra imatge perquè estic, en definitiva, més viva.

M'he angoixat davant la possibilitat de perdre la salut en aquesta situació descontrolada i he patit per les meves excompanyes infermeres. No he sortit ni un sol cop a aplaudir a les vuit, perquè he tingut vergonya aliena per no haver escoltat des de cap balcó o finestra a picar pots o cassoles contra aquells que han permès que els sanitaris exposessin la seva vida i la de llurs famílies. No he aplaudit, perquè si jo hagués estat allà a les trinxeres, se m'hagués revoltat l'estómac de veure com entén la gent l'agraïment.

Ja vaig superar una pandèmia, però no entraré en detalls del preu que n'he pagat. No tinc ni idea de si superaré aquesta, però sí que soc conscient que la recuperació serà dura i no parlo només de l'econòmica, sinó de les seqüeles de tot tipus que deixarà. Preparem-nos emocionalment i estiguem disposats a seguir teixint la xarxa per recolzant-nos mútuament, doncs dels tot poderosos només ens arribaran mentides de poltrona. Tornem a fixar-nos en l'ocell que reposa a la branca i gaudim de l'olor de la terra mullada mentrestant. Engeguem l'engranatge amb la ment oberta per activar aquesta nova vida que ens espera, que haurà de ser solidaria o no serà.