dijous, 25 de juny de 2020

La cadira



La meva no és una cadira qualsevol, 
té un encoixinat tan tou que sembla plastilina 
i un reixat petit porós com un panell de mel.  

L'espatllera de metall engalonat em cobreix  
tota l'esquena i és guardiana de sotracs inoportuns 
i de freds que puguin arribar de trascantó. 

La meva no és una cadira qualsevol, 
les seves potes són rodones com la lluna 
i vestides de goma flonja per a rodar sense ensopegar.
Al capdavant, entre una i l'altra, 
hi aguanten una petita trona
per deixar-m'hi reposar els peus.

La meva no és una cadira qualsevol, 
quan engego i poso primera, 
somriu per sortir al carrer. 

Núria Sagués

2 comentaris:

Núria Comas Fornaguera ha dit...

És teu el poema? M'agrada molt!

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Hola Núria, sí és meu el poema.
Estic encantada que t'agradi.