Endreçant

Endreçar segons definició del diccionari: arranjar bé, deixar un lloc ordenat i net.

Fa uns dies vaig fer un apunt sobre què érem o preteníem els que escrivíem en un blog i vaig deixar les preguntes a l'aire. Sembla ser que avui n'he tret una petita conclusió, però abans voldria explicar l'anècdota que m'hi ha dut.

Fa uns anys vaig escriure un relat curt, un conte, i vaig fer allò que fas quan ets novell, il·lusionar-te al màxim. Em van proposar fer un seguit de presentacions en casals o llibreries, fins i tot un parell a la capital. En cada presentació explicava molt francament que no era escriptora ni pretenia ser-ho, que senzillament el que escrivia era només fruit  del que duia a dins.

Recordo que hi havia una llibreria que oferia als seguidors de la seva web, l'oportunitat de deixar-hi un comentari sobre qualsevol dels llibres que tenia exposats. Al costat de la portada del meu, hi vaig llegir comentaris que havien deixat els amics o coneguts que havien assistit a la presentació. Eren comentaris d'aquells que veus de lluny que t'estimen, perquè tu saps que el que has escrit té més valor sentimental que literari. A hores d'ara encara me'ls estimo més.

Un dels comentaris, emparat sota l'anonimat, em va deixar ben clar que el meu conte no deixava de ser una redacció típica d'adolescents. Dir-vos que llegir el que ja sabia, d'entrada em va trasbalsar una mica. Dir-t'ho tu mateix o que t'ho digui algú d'amagatotis, no és ben bé el mateix.

Clar que, si tens en compte que has fet una tirada minsa de llibres i que els que havien assistit a l'acte eren només amics, tret d'una persona, aviat en treus l'entrellat.

Anònim, sé qui ets! Ho vaig intuir immediatament, però no t'ho vaig dir mai. El que encara no saps i t'ho dic ara, és que mai m'ha sabut greu redactar com una adolescent, perquè vol dir que ho faig amb el cor jove.

I ara dic: escric en el blog per compartir els meus pensaments, essent mestressa del que hi expresso i de la manera en què ho vull fer.

Vet aquí!