té un encoixinat tan tou
que sembla plastilina
i un reixat petit porós
com un panell de mel.
L'espatllera de metall
engalonat em cobreix
tota l'esquena i és
guardiana de sotracs inoportuns
i de freds que puguin
arribar de trascantó.
La meva no és una cadira
qualsevol,
les seves potes són
rodones com la lluna
i vestides de goma flonja
per a rodar sense ensopegar.
Al capdavant, entre una i
l'altra,
hi aguanten una petita trona
per deixar-m'hi reposar els peus.
La meva no és una cadira
qualsevol,
quan engego i poso primera,
somriu per sortir al
carrer.
Núria Sagués
Núria Sagués
2 comentaris:
És teu el poema? M'agrada molt!
Hola Núria, sí és meu el poema.
Estic encantada que t'agradi.
Publica un comentari a l'entrada