Avui per tu, demà per mi?



En un programa de ràdio, vaig sentir part d’una tertúlia on es parlava del civisme, entre altres coses.
Va dir un dels contertulians, que més d’un cop havia estat insultat per haver fet algun comentari davant d’un acte, diguem-ne poc respectuós, d’algun usuari d’autobús.

Va explicar que li havien dit paraules grolleres quan havia demanat a alguna persona, que seia en un dels espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda, si podia deixar seure a una altra persona que havia entrat amb crosses...

Immediatament, se’m va engegar aquest motor de recerca que duc dins del cervell i em va venir aquesta imatge que us descric, perquè l’he vista i viscuda algun cop quan he anat amb autobús per la capital; si vosaltres hi penseu, de segur que també ho haureu vist.

No costa imaginar un autobús ple de gom a gom i en una parada haureu vist pujar una persona amb mobilitat reduïda, sigui amb bastó, amb crossa o, senzillament, d’edat avançada.

Si al passar pel control de bitllets, aquesta persona, no té gaire gent al darrere i el conductor posa en marxa, de nou, l’autobús, abans que la persona s’hagi pogut situar en un lloc més o menys ben agafada queda per uns moments sense empara, en un si cau o no cau. Per sort, els viatgers del voltant l’ajuden a estabilitzar-se.

Llavors ella, donant les gràcies, busca els seients reservats per a aquests casos i veu que estan tots plens; però tot i que entre ells hi veu algú que es fa l’orni— bé mirant per la finestra o fent-se el desentès amb els ulls tancats escoltant la seva estrident música—, no li gosa dir res i segueix subjectant-se tant com pot en una barra.

Un dels usuaris que no pot fer veure que no ha vist res — com fa la majoria de manera llastimosa —, suggereix educadament al despistat si podria deixar seure aquell senyor o aquella senyora que està en perill de caure a terra a la primera frenada brusca que l’autobús torni a fer.

El despistat, amb cara de pocs amics, l’engega a fer punyetes directament; però, davant les mirades de tots els altres, opta per aixecar-se de mala gana tot deixant anar una col·lecció de paraulotes. Després, sol baixar a la següent parada contrariat i amb cara de pocs amics.

Em pregunto: què passa? On és aquella solidaritat de poder ajudar els altres que abans, fins i tot, ens omplia de satisfacció?

3 comentaris:

Josep Giralt. ha dit...

El civisme no s'ensenya ni a les escoles ni als instituts, però el més llastimos es que a casa tampoc hi maten massa estona.

Som així Nuria...

anna ha dit...

Amb això del bus passa el mateix que amb allò del cotxe que explicaves l'altra dia... a ciutat tothom va a la seva.

A peu coix ha dit...

Teniu raó tots dos.