DEPENC... DE QUI DEPENC?

Avui em dono el “dret a queixar-me” (que vindria a ser, si fa o no fa, sinònim de derecho a la pataleta).
He consultat als “experts” i m’han dit que té mala traducció. Al final he agafat el suggeriment que em va fer en Víctor.

Se sent molt a parlar de la Llei de la dependència, i a mi no se’m mou ni una pestanya quan en parlen. No els vaig creure, ni els crec. Les persones dependents i els seus familiars, llastimosament, saben molt bé el que significa aquesta paraula.

També els ajuntaments s’omplen la boca amb el pla de la mobilitat, però al seu cap només hi tenen gravats els cotxes i les bicicletes. Havies tu pensat que una cadira de rodes o un scooter, que hi està inclòs? Ai!

És més fàcil i bonic pintar una línia a terra i unes quantes bicis que no pas arreglar les voreres perquè siguin accessibles per a tothom? A qui li importa que se t’encalli la roda en un forat, que no puguis accedir a una botiga acabada de remodelar o que no puguis pujar sol a l'autobús? A vegades em quedo bocabadada veient com construeixen una barrera arquitectònica en una obra nova i fan els ull grossos aquells qui hi hurien de donar el vist i plau.

I no parlem del problema que ja tenim a sobre: la circulació de les bicicletes per dalt de les voreres. Jo ja hi he tingut algun ensurt. No s’ensenya educació vial com s’havia fet abans. Recordo que quan algun de nosaltres travessàvem la carretera per un lloc que no corresponia, un guàrdia ens feia recular i passar per on calia.
Ara quan se’ls hagi escapat de les mans i hi hagi hagut molts accidents, treuran una llei nova —però que ja existia fa cent anys!
La gent per la vorera, les bicicletes i els vehicles per la carretera o pels llocs reservats per circular-hi.

Per mi, no ser dependent és poder anar allà on es necessiti amb les ajudes tècniques que calguin, però sense que t’acompanyi ningú; per aquest motiu crec que autonomia, mobilitat i accessibilitat ha de ser un triumvirat.


2 comentaris:

vpamies ha dit...

Núria, fa pocs dies en parlava jo també la meu blog. Ara que vaig amb el cotxet de la nena amunt i avall m'adono de les moltes dificultats que trobem per moure'ns amb normalitat i com en són de tanoques els arquitectes que dissenyen els espais públics.

A peu coix ha dit...

Com no ho he vist? Vaig a llegir el teu article, Víctor