dilluns, 8 de setembre del 2008

El meu sant



Avui és el meu sant. Estic contenta que els meus pares em posessin aquest nom, sempre m’ha agradat. Em poden dir com vulguin; hi ha qui em diu Nuri i em recorda la infància, i altres em diuen Núria i llavors ja em sento com una dona feta i refeta.

No he visitat la Vall de Núria des que era molt i molt petita, així que en tinc pocs, de records; però no se m’ha oblidat un petit carrilet que ens enfilava muntanya amunt per una via molt petita. També recordo molt de verd i un aire fresquet, i un blau al cel certament difícil d’oblidar.

Recordo que em van comprar una bola de vidre amb aigua dins de la qual hi havia la Verge de Núria i, si la movies, queia un munt de neu a sobre. La vaig tenir molt de temps a la meva habitació; veure com nevava em deixava embadalida.

Sempre penso que he de tornar a Núria, però tinc aquella por de trobar-hi un munt d’hotels i poc de verd. És clar que si no hi vaig, mai no ho sabré.

Ara he anat al Google i he fet la cerca i aquí us deixo l’enllaç.

4 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Felicitats, Núria!

A casa ma mare se'n diu i la meva germana mitjana també.

Pots planejar d'anar a Núria quan vulguis: segueix sent un paradís somiat. I segur que, si ja hi has estat et portarà molts records.

Sí que ha canviat, però dins d'un ordre i, penso, que amb força bon criteri.

Que passis un bon dia!

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Gràcies Víctor!

Joaquim Bonaventura i Ayats ha dit...

noia, el tema dels sants els porto molt malament. De tota manera, felicitats, per molts anys.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Gràcies Quim!