Visibilitat

Un dels meus escrits que dormia des de feia temps dins l'ordinador.
La fotografia l'he tret d'Internet, no conec l'autor, però és magnífica.


Visibilitat

Diuen que quan et fas gran et converteixes en invisible; bé, doncs aquest no és el meu cas, que és ben bé tot el contrari.

Ni recordo quan vaig anar fonent-me; crec que devia ser a l’adolescència que era quan més ho desitjava: algun gra a la cara, quatre grenyes mal posades. Pelut, molt pelut de portar tot això!

Cap als trenta, tenia molt d’enrenou en tenir cura dels fills, en portar les garrofes a casa i en procurar que tots els del meu costat visquessin feliços. Gairebé fins als quaranta, no vaig veure la meva imatge altre cop en el mirall. La veritat és que em va sorprendre ja que gairebé ni la coneixia.

De nou reflectida pels aparadors!
—Vaja, alguna cosa meva fa marxar la invisibilitat!— vaig pensar.
Llavors em sentí lleugera, hàbil, múrria. Amb un poder a les mans que mai no hagués pensat tenir.
Més gran i més bonica? Quina incongruència, quatre cabells blancs espantats dins una mata de cabells negres.
Unes mirades furtives, i penses:

— Algun de la meva edat que em vol entabanar?
— A mi? —et tornes a preguntar, gires el cap i mires enrere.
— Doncs sí, és a mi; darrere meu només s’hi veu paret.
— Coqueta! —et dius en veu baixa.

Al poc temps torna l’amor.

— L’amor, l’amor! Ai, l’amor!
— Apa! Què dius, carrossa? Et castigues.
— No? —dubtes llavors.
— I doncs, què són aquestes cartes d’amor que reps?
— No, ho somnies! —crides per dins, et pessigues.
— Ai, quin mal!
— Existeixo! —rius davant del mirall; fas ganyotes i jugues amb ell a picar l’ullet, de costat, d’esquena, mitjà volta i apa!

Nova imatge: canvi de pentinat, canvi de roba vella per nova, per dins i per fora.

—Caram! T’has tret anys —diu la veïna.

I de cop veus que has tornat tota sencera i t’agrades tal com ets.