dissabte, 1 de novembre del 2008

No és el mateix dir que “tots els sants tenen un dia”, que “el dia de tots sants”



Ai senyor! ─ que diria la meva àvia ─ Ja tornem a ser “tots sants”

I, sí, el temps passa que vola, les hores, els dies, els mesos i, a mi fins i tots els anys...

Avui el cementiris s’ompliran de flors, de perfum d’arbres mullats i del murmuri dels seus atrafegats visitants.

Es veu que hi ha d’haver un dia per a cada ocasió: un dia de la mare, un pel pare, un pels enamorats, un pels llibres, un per cada malaltia...

Em pregunto per què?

Canviant de tema...

A casa es feia servir la frase “tots sants tenen un dia” quan feies una cosa que per casualitat t'havia sortit bé.

Víctor, com ho veus?

He anat al teu refranyer i no ho he sabut veure. L’enciclopèdia catalana tampoc m’ha ajudat gaire.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo tampoc, coneixia la frase. La trobo molt xula i no s'hauria de perdre.

petonarros!!!

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Núria, no em sona d'haver-la sentit mai. El sentit, però és magnífic i clar: per casualitat, com sonar la flauta (de sentit proverbial).

N'he trobat un altre de semblant, però de sentit completament diferent: "a tots els sants els hi arriba el dia".

Ambdós em sembla que recullen la idea que qualsevol sant té un dia dedicat a ell. I quan això escau, doncs es dóna una circumstància especial.

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

Caram! Em deixeu parada. Hauré d’esbrinar més entre les persones de més edat, entre els meus veïns. No voldria que es perdés.
Gràcies per seguir llegint les meves cabòries.