Una caritat, per l'amor de Déu!


La imatge dels pidolaires pel carrer, no em deixen indiferent. Recordo que abans donava més almoina. Ara no dono la que voldria perquè no en tinc per a tothom. A vegades em dol.

El relat d'avui va ser inspirat l'any passat caminant per Barcelona.

LA PIDOLAIRE
Fa fred; avui surt fumera per la boca. Ella seu allà, a la cantonada, sobre una pedra gelada que li serveix de puntal per no caure a plom. La seva ennegrida mà mig estirada pidola l’almoina per poder comprar vi i esmorzar. Li put l’alè de vi i no sap com treure’s el mal gust; s’eixuga un cop i un altre la boca. Sent rugir els seus budells en una gran protesta.

Més enllà, al fons del carrer, hi ha deixat la seva humida casa de cartró que de ben poc li ha servit aquesta nit quan han caigut quatre gotes. No la pot perdre de vista; hi té alguns drapots que són tot el que li queda a la vida.

No sap quants dies fa que no pren calent, tan glaçada està per fora com per dins. Se li giren els ulls i perd el món de vista; veu davant seu aquella munió d’éssers sense rostre, alguns cops cares grotesques que li fan ganyotes i té por. Però tothom passa indiferent, ningú se n’apiada... Li sembla que la fosa la nit o que s’ha tornat tan transparent com el gel que duu a dins.

Sent com ganivets d’acer li travessen el pit tot trencant-li pel mig les venes; hi ha moments en què li sembla no sentir ni bategar el seu cor; llavors, para de respirar uns instants i, de l’esglai, nota com li emprèn altre cop el galop.

La cobreix un rebregat abric que li ha servit de manta i que li van donar ja fa temps les monges de la caritat. Les sabates són d’estiu, i porta els peus recoberts d’unes mitges marrons de llana totes foradades, tan encartonades per la gelor que si se les volgués treure petarien.

De cop, li ve una falsa glopada sorgida de la buidor de l’estómac. Aterrida vol fer sortir la veu per demanat ajut, però se li enganxa a la gola, se li ennuvolen els ulls de nou i li tremola tot. Per uns segons creu separar-se del cos!

Al moment, torna a obrir els ulls i veu venir milers de formigues i li entra el pànic; les veu apropar-se com exèrcits organitzats que li volen pujar per les cames; les sacseja i crida ben fort sense veu... Li donen voltes les coses, li cremen de cop les mans i s’encén per dins com la xemeneia d’un volcà fins que cau a terra desencaixada, abatuda, abandonada...

De lluny, sona una sirena, però ella ja no la sent. Al cap d’unes hores, es desperta a l’hospital.

Al seu costat, hi ha una infermera que la coneix d’altres vegades que ha estat atesa en el centre; li diu tot agafant-li la mà:

—De ben poc t’ha anat avui, Mariona!

Ella, amb gran esforç, enlaira les parpelles, se la mira, fa un gest amb el cap i deixa escapar un somriure...

__________
Aquesta frase que ha inspirat el títol del post, no la sento ara però, la recordo de ben petita.

© Núria Sagués

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Núria, estic gairebé segur que la frase que sents és "per l'amor de Déu".

Problemes de vocalització i de comprensió fa que de vegades es confongui la pronúncia de mort i amor.

Fins i tot podria ser "per mor de Déu" (per culpa de, a causa de...).

Jo mai he estat gaire donat a fer donacions a fons perdut als pidolaires. És cultivar la cultura del subsidi. Penso que de vegades és més fàcil parar la mà que usar-les per treballar.

antoni ha dit...

Jo juraria que la frase és: "Una caritat, per l'amor de Déu"!

A peu coix ha dit...

Ostres, com m’agrada veure que em seguiu llegint!
Teniu tota la raó, ha estat un lapsus.
És per l’amor de Déu.