divendres, 3 de juliol de 2020

Relatiu


A cops et sé vagant a prop
en les nits de poca lluna.
T'esmunys com un escurçó
sota la pell quan somnio.
Immòbil,
banyada de suor freda,
gèlida,
sense batec,
com ofec que engoleix el temps.
Soc paret fins que te'n vas
pensant que no t'he sentit.
D'aquests hiverns en tinc sovint,
però a l'alba torna la primavera,
floreix l'ametller i canta la merla.
Llavors és quan navego entre aigües
manses i cels d'un blau intens on
gairebé m'hi emmirallo.
Ballant,
saltant,
bategant
com el temps ara sense hores.

Núria Sagués


1 comentari:

pepito ha dit...

Núri, és preciós aquest poema, una abraçada ben forta. Montse Gama