Recupero un dels contes infantils que l'àvia relatava asseguda a l'eixida,
mentre la miràvem embadalits.
Es tracta de La puntaire, que em va servir d'inspiració per pintar aquest
quadre, on al fons de la platja s'hi alça la Punta dels Guíxols de Sant Feliu, de
la qual sempre he estat enamorada. En aquest turó m'hi vaig imaginar la petita
Puntaire, esperant temorosa el vaixell que la vindria a buscar.
Era una història que ens feia caure les llàgrimes, tot i que sabíem que tenia
un final feliç (feliç d'acord amb l'educació sexista de l'època, clar).
El relat portava la seva cançoneta incorporada, de la que només en recordo
aquesta estrofa. M'hi falta, però, el to melancòlic que només l'àvia li sabia
donar mentre la cantava.
A la voreta del mar hi ha una
donzella,
hi ha una donzella,
que fent puntes al coixí
va arribar a ser reina...
En acabar, la cosíem a preguntes, que ella ens responia com bonament podia.
Avui en dia el final d'aquest conte el reescriuria de cap a peus, tal com
un dia ja vaig fer amb el de la Bella dorment (que un altre dia us escriuré al
blog). De fet, en reescriuria molts, però no només dels antics, sinó també un
munt dels actuals. Segueixo veient que, després de tants anys, el tema de la
igualtat ha avançat ben poc.
Dones, on som? Escrivim els nostres propis contes, que la nostra història
sigui això, la nostra i escrita des de la nostra mà i sense la reproducció
d'estereotips.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada