dijous, 23 de juliol de 2020

El full en blanc


Recordo que un estiu em vaig enfadar molt amb els pares perquè m'havien obligat a quedar-me a estiuejar amb la meva àvia, que havia llogat una habitació en una casa d'un petit poblet de pescadors. M'hi van deixar ben morruda i contrariada.  

Penso que un cop ells van reprendre el viatge de tornada cap a casa, l'àvia és va veure a venir el que l'esperava si no feia servir el seu enginy.

Les vacances d'aquell any no s'assemblaven gens a les vacances que esperava. Primer, perquè m'havien comprat aquells embafadors quaderns d'estiu Santillana, que tanta mania els hi tenia, i segon, perquè no m'agradava gens haver d'anar a la platja per anar a fer salut, com en deien abans.

Els primers dies van ser els pitjors, rondinava i portava sempre la cara enfurrunyada. L'àvia aguantava amb paciència, recordo que de vegades em duia mig arrossegant per poder anar a comprar.

Un d'aquests dies vàrem passar pel davant d'un estanc i hi vaig veure un bloc de dibuix que em va captivar. L'àvia, que sabia que m'agradava molt pintar, va veure l'oportunitat de connectar amb mi. Què, el vols? Vaig assentir amb el cap.

En arribar a l'habitació llogada, li vaig treure aquell full de diari tan lleig amb el qual l'havien embolicat i me'l vaig mirar de més a prop. Era preciós!

T'he explicat mai el conte del full en blanc?- em va dir

-No- vaig fer amb el cap

-Doncs, si vols te l'explico mentrestant dinem- va contestar.

Un cop entaulades va començar.

Hi havia una vegada una nena de casa rica a la qual li van regalar un bloc de dibuix molt semblant a aquest, perquè dibuixés les flors que creixien al seu jardí. La nena, que no en tenia gens de ganes, va obrir de mala gana el primer full i el va arrencar i llençar al terra d'una revolada. Va preferir anar a veure els seus germans grans que jugaven a la pista de tennis.

-Tenien pista de tennis a casa seva?- vaig dir jo- tot mirant la mida de la nostra habitació.

-Sí, va dir l'àvia tranquil·lament, era una casa com les que t'ensenyaré demà si vols venir a fer un tomb amb mi.

-Val!- vaig contestar una mica més oberta a aventures.

-Segueixo?- va preguntar l'àvia

-Sí, sí- vaig contestar entre cullerada i cullerada.

Doncs quan la nena va marxar, el full en blanc va quedar trist i sol, van passar les hores i va fer-se de nit. Ell, allà estirat, contava les estrelles sense entendre perquè la nena l'havia rebutjat. Tot d'una, va sentir una petita remor a prop seu i va notar com alguna cosa li lliscava lentament pel damunt. Era un petit cargolet que sortia a explorar món.

L'endemà, el vent de tramuntana va començar a bufar fort i s'endugué el full cel amunt, fent-lo ballar i saltar com mai s'hagués imaginat. Va ensenyar-li arbres i teulades durant gairebé tot el dia, fins que al capvespre, el va deixar reposant damunt la sorra de la platja.

-El que no sabia el full era que li esperava una nit molt especial- va dir-li l'àvia

Cada cop em tenia més intrigada i impacient...

- I què va passar a la nit àvia?

-Doncs que la humitat de la mar el va anar modelant seguint les dunes de la sorra, que va rebre la visita de molts animalons nocturns que li feien pessigolles i el feien riure.  El full en blanc ja no recordava que era blanc, ni que la nena rica no l'havia volgut pintar. Pensava només en el que veia i en el que vivia aquell moment.

-I l'endemà?

-No corris- deia l'àvia- ja vindrà l'endemà, ara deixa que el full en blanc gaudeixi  amb els seus nous companys. Va... T'explico nena impacient!

L'endemà el full en blanc va rebre molt d'hora el primer raig de sol, i amb ell la primera carícia. Va veure jugar els crancs a la riba, els ocells volant pel cel blau.

De cop li va semblar sentir un petit soroll a prop seu i va veure com se li acostava una noieta, que recollia tresors que la mar embravida del dia abans havia tornat a terra durant la nit: branquillons, petxines, pedres arrodonides i ell.

El full en blanc no se'n sabia avenir, va quedar parat. Per què aquella noia s'havia fixat en ell? Ara, just ara que estava humit i brut?

-Això, això, per què, àvia?- deia jo- cada cop més captivada per la història

Doncs perquè va resultar ser una jove pintora francesa que estava estiuejant a la Costa Brava i recollia les petites troballes que l'aigua retornava, per incrustar-les als seus quadres.

-Ohhhh!- vaig exclamar

El full en blanc s'adonà que amb la humitat de la nit se li havien netejat totes les empremtes i lluïa un blanc, tan blanc, que brillava com les perles.

Quan siguis gran, si mai vols veure el full en blanc, només et caldrà anar a França i visitar el museu on està exposat.

Amb els ulls oberts com plats, li vaig dir:

-Àvia anirem demà a la platja?

L'àvia somrigué.

Cap comentari: