Ser agraït és de profit: refrany del bloc de Víctor Pàmies
Abans de l’estiu, vàrem tenir un ensurt amb el cotxe. Davant un semàfor d’un carrer molt transitat de Barcelona, vàrem quedar-nos parats sense poder arrencar. Immòbils veiem venir tota una gossada de cotxes pel darrere en direcció cap a nosaltres; vaig pensar que algun d’aquells vehicles no ens podria esquivar i se’ns enduria. Vaig quedar-me emporuguida asseguda al seient de l’acompanyant. Per fi, quan el semàfor es va posar vermell de nou, el conductor i jo vàrem baixar i vam intentar col·locar-lo a prop de la vorera. A poc a poc, i amb molt d’esforç l’hi vam anar arrambant.
Era una hora en la qual hi havia molta gent pel carrer d’Aragó i molts eren joves cepats, perquè me’ls vaig mirar com qui demana caritat i ningú no ens va donar ni un cop de mà, tot i que jo empenyia com podia, perquè no tinc ni un bocí de força.
Vaig recordar que quan jo vaig començar a conduir, hi havia com un codi d’ajuda entre els conductors; em va semblar estranya tota aquesta indiferència. Potser és, perquè encara penso com els de poble i allò era ciutat?
Quan ja ens vàrem posar a un costat, vaig trucar la meva estimada cosina Montse, que treballa a Mutual de Conductors. No sé per quina raó quan em passa alguna cosa d’aquestes del cotxe, per petita que sigui, em recordo d’ella com si fos la meva fada fadrina i la truco per demanar-li el telèfon d'ajuda a la carretera; no és què no el tingui, perquè és a la pòlissa, és perquè només sentir-la em tranquil·litza.
Em va donar, doncs, el telèfon i vaig telefonar a Mutual – de la que en sóc mutualista des de temps immemorables-; em van tractar de meravella, i, al cap de poc, teníem una grua i un mecànic que va valorar l’avaria. Se’n van endur el cotxe i ens van portar a casa amb taxi.
Aquest escrit el dedico a tots els treballadors d’aquesta gran casa que vetlla pels conductors, a l’amabilitat de la telefonista i del mecànic que ens van atendre i, sobretot, a la meva fada.
Era una hora en la qual hi havia molta gent pel carrer d’Aragó i molts eren joves cepats, perquè me’ls vaig mirar com qui demana caritat i ningú no ens va donar ni un cop de mà, tot i que jo empenyia com podia, perquè no tinc ni un bocí de força.
Vaig recordar que quan jo vaig començar a conduir, hi havia com un codi d’ajuda entre els conductors; em va semblar estranya tota aquesta indiferència. Potser és, perquè encara penso com els de poble i allò era ciutat?
Quan ja ens vàrem posar a un costat, vaig trucar la meva estimada cosina Montse, que treballa a Mutual de Conductors. No sé per quina raó quan em passa alguna cosa d’aquestes del cotxe, per petita que sigui, em recordo d’ella com si fos la meva fada fadrina i la truco per demanar-li el telèfon d'ajuda a la carretera; no és què no el tingui, perquè és a la pòlissa, és perquè només sentir-la em tranquil·litza.
Em va donar, doncs, el telèfon i vaig telefonar a Mutual – de la que en sóc mutualista des de temps immemorables-; em van tractar de meravella, i, al cap de poc, teníem una grua i un mecànic que va valorar l’avaria. Se’n van endur el cotxe i ens van portar a casa amb taxi.
Aquest escrit el dedico a tots els treballadors d’aquesta gran casa que vetlla pels conductors, a l’amabilitat de la telefonista i del mecànic que ens van atendre i, sobretot, a la meva fada.
2 comentaris:
Sempre és important tenir una fada, que apareix quan la necessites.
Víctor, gràcies per la teva companyia al bloc.
Publica un comentari a l'entrada