Als setze anys, a
classe de literatura, em vaig enamorar d'un poema de Miquel Costa Llovera.
Després en van venir d'altres, però aquell el recordo com qui recorda el seu
primer amor.
La poesia és un
art i la gaudeixo en totes les seves formes. M'hagués agradat cultivar-la, però
a cops la vida et porta per altres indrets. Actualment planto llavors, de vegades
més afortunades que d'altres, però sempre gratificants quan les he acabat
d'escriure.
Particularment, el
que més em mou és la versificació lliure, potser perquè mai he volgut sentir-me
encotillada. El vers lliure em
sembla com un ocell al vol, com rebre
l'aire fresc amb els braços estesos per captar-ne l'essència a pell, tot i que
a voltes pugui ser trista
i fins i tot cruel.
El meu respecte cap el vers amb mètrica, que també
llegeixo, però que m'imagino com aquella gran esportista obligada a córrer en
un circuit tancat.
Mai m'he après cap poema de memòria, ni
vaig arribar a recitar el que de menuts ens feien aprendre per a Nadal. Era un suplici quan m'enfilaven
a la cadira i em deien que si el recitava em donarien un premi. No en vaig
tenir mai cap.
Intento mirar poèticament tot el que m'envolta. La poesia que últimament més em mou és la dels
sentiments, la que dona sentit
al meu dia a dia: el cel, les boires, el vent a la pell, el mar, la
sorra que s'escola entre els dits, l'olor de la cassola fent la xup-xup. Visc la poesia de la
quotidianitat i m'agrada compartir-la.
1 comentari:
Sempre m'ha agradat i tinc uns poetes preferits. Però quan estic trista no puc llegir-ne. És com la música....
Publica un comentari a l'entrada