El tren

Per a mi el soroll que fan les rodes del tren són pura música. Entre els set i els nou anys vaig haver de viatjar-hi bastant per motius de salut, uns seixanta quilometres entre anar i tornar durant dos o tres cops setmanals.

Per a un infant aquests viatges continus poden ser un suplici o un plaer. Fa poc he descobert que, tot i que al final del trajecte no m'hi esperava el paradís, sí que mentre durava estava al cel.

Coneixia cada soroll, gran o petit, fins i tot els dels vagons. Vaig arribar a afinar tant l'oïda, que captava els més imperceptibles. Distingia cada grinyol segons el tram i sabia a ulls clucs gairebé la distància entre cada estació i el temps que quedava de trajecte.

Vaig jugar-hi molt al tren, però sempre amb la imaginació, de vegades asseguda a la falda de la mare perquè el tren anava ple, altres al seient del costat. Si podia ser, sempre preferia el costat de la finestra. En aquella època, els trens també ens feien trontollar i saltar, la qual cosa em feia el viatge encara més distret, doncs podia imaginar-me en una petita muntanya russa o galopant dalt d'un preciós cavall.

En aquests viatges imaginaris que feia podia ser ocell o saltimbanqui i traspassar boires de sucre o senzillament passar una bona estona gronxant-me entre la seva escuma blanca o nedant entre el blau cel del mar. Parlar amb la mare tota l'estona també era una bona opció, doncs es veu què de xerrameca ja hi vaig néixer.

Quan plovia m'entretenia mirant com el vent feia la seva festa amb les fulles que voleiaven dels arbres. Recordo que les acompanyava fins que les perdia de vista o senzillament optava per deixar-me envoltar pel murmuri de veus i converses inintel·ligibles dels viatgers, tot endormiscant-me.

Quan arribàvem al final del primer destí, l'ull intern se m'obria automàticament per tornar del meu món màgic. En aquest punt final és on hi havia més emoció, doncs les rodes del tren feien aquell xerric llarg i especial que fan dos ferros fregant-se per aturar una embranzida. Arribat aquí, no es podia perdre detall, era aquell minut del tot o res, el desafiament entre el mur de formigó de l'estació de França reptant la màquina en la seva última frenada. L'ai al cor fins l'últim moment... Salvats!

I, tot això, només en els viatges d'anada, perquè a la tornada, cansada i abatuda per la rehabilitació, m'abandonava a l'exquisida música repetitiva del troc-troc i els dolços braços de la mare.

Actualment viatjo poc físicament, però el suficient com per veure que la majoria de canalla se'ls està privant d'aquest tresor visual que dona lloc a activar la imaginació més enllà de les màquines. Actualment es prioritza donar-los el mòbil o la tablet, perquè estiguin quiets, emmirallats en els més grans, que també ho fan. Les aventures i els somnis ja els hi donen mastegats. Els veig captius dins d'una capça d'estímuls automatitzats. Per alguns la contemplació i percepció durant els viatges se'ls haurà escapat, engolits per sons, crits i pampallugues florescents que porten els jocs virtuals. Progrés sí, indiscutiblement, però a quin preu? Es trobarà un equilibri a tot plegat?