Avui parlava amb una amiga sobre el tema dels hospitals i del terror que sentim la majoria d’humans a l’hora d’anar-hi a visitar-nos. Fa temps que vaig veient com es deshumanitza la medicina. Per exemple, la infermeria que jo coneixia fa temps que navega perduda per un oceà massa ple de protocols (no tinc bons records de com vaig ser tractada l’últim cop que vaig estar ingressada). No entraré en polèmica amb aquest tema, almenys avui no. Podria ser molt llarg.
Des del meu punt de vista, i reconec que puc estar errada, s’està perdent —o ja s’ha perdut— la seva part humanitària, l’única cosa que ajuda a curar la meitat de tots els dolors de les persones que veuen minvada la seva salut.
Que ningú s’esquinci les vestidures! No he dit cap disbarat.
Només cal mirar el nostre voltant si ens hem d’anar a visitar a algun centre hospitalari —que no sigui de luxe, és clar—. I això sense comptar si s’ha d’estar-hi ingressats; llavors, fins i tot, es perd la identitat. Durant el temps que estàs allà, has de procurar passar el més desapercebut possible si no vols que se’t compliquin més les coses.
¿Caldrà, potser, que —els malalts com se’n deia primer, pacients com se’n va dir més tard, usuaris quan se’ns va veure com a persones que fèiem servir els serveis, clients com quan es va voler canviar la nomenclatura per igualar-se amb les mútues...— ens associem per tal de fer els nostres protocols? Perquè això dels drets i deures queda molt bé sobre el paper.
Que ens anomenin pel nom que vulguin, però que ens mirin a la cara; i si hi ha retard, que ho diguin —llavors es critica només a Rodalies o a l’aeroport— i ens estem amb l’ai al cor esperant hores i hores mal asseguts als passadissos o a les sales d’espera plenes de bat a bat.
Des del meu punt de vista, i reconec que puc estar errada, s’està perdent —o ja s’ha perdut— la seva part humanitària, l’única cosa que ajuda a curar la meitat de tots els dolors de les persones que veuen minvada la seva salut.
Que ningú s’esquinci les vestidures! No he dit cap disbarat.
Només cal mirar el nostre voltant si ens hem d’anar a visitar a algun centre hospitalari —que no sigui de luxe, és clar—. I això sense comptar si s’ha d’estar-hi ingressats; llavors, fins i tot, es perd la identitat. Durant el temps que estàs allà, has de procurar passar el més desapercebut possible si no vols que se’t compliquin més les coses.
¿Caldrà, potser, que —els malalts com se’n deia primer, pacients com se’n va dir més tard, usuaris quan se’ns va veure com a persones que fèiem servir els serveis, clients com quan es va voler canviar la nomenclatura per igualar-se amb les mútues...— ens associem per tal de fer els nostres protocols? Perquè això dels drets i deures queda molt bé sobre el paper.
Que ens anomenin pel nom que vulguin, però que ens mirin a la cara; i si hi ha retard, que ho diguin —llavors es critica només a Rodalies o a l’aeroport— i ens estem amb l’ai al cor esperant hores i hores mal asseguts als passadissos o a les sales d’espera plenes de bat a bat.
Reflexionem!
2 comentaris:
Petites reflexions terminològiques:
no thom que fa ús dels serveis públics de salut són malalts (és malalt un nen que va per un control de vacunació? una dona embarassada que va a veure la llevadora?, un control, rutinari mamogràfic?); pacient és un terme espantós, que predisposa a carregar-se precisament de paciència a l'espera de no saps ben bé què; usuari només vol dir que fa ús d'alguna cosa, segurament és una paraula despersonalitzadora; client té un avantatge, que des d'un punt de vista "comercial" sempre tens raó, encara que ni sigui veritat, ni quan la tens te la donguin...
o sigui, que tot plegat és complicat. Seguirem reflexionant.
A mi no m'importa haver d'esperar al passadís sempre i quan el metge o metgessa que m'atén sigui 'empàtic/a'. Mira si demano poc. Però sembla que l'empatia no és quelcom que s'estudiï a la carrera i, a no ser que hi vagis per un refredat comú, sempre acaben fent-te sentir com un experiment mal acabat.
Jo procuro no anar-hi al metge.
Publica un comentari a l'entrada