—De gran seré una fada— li digué la Maria Cinta a la Pepa, mirant-la atentament—. I el primer que faré serà convertir-te en una gran ballarina— continuà.
Veia com la nina de drap la mirava amb aquells dos ulls fets dels botons que la mare havia cosit a la cara.
—També et descosiré la boca perquè puguis fer sortir la veu— seguí.
Però la Pepa restà immòbil, inexpressiva, fins que la nena li va fer picar els dos monyons de roba que tenia per mans.
La Maria Cinta veia parlar acaloradament els pares; dia per altre, hi havia brega. No podia sentir què deien, però de ben segur no era res de bo per la cara que se’ls veia. El cor se li encongia per moments, i davant d’aquestes escenes ella deixava córrer la seva imaginació i recordava la gran porta vella de ca l’àvia. Sempre l’havia captivada! Llavors imaginava que l’obria, a poc a poc, i es deixava endur per un munt de sensacions agradables.
Durava poc aquesta pau; eren només instants i, al cap de poca estona, tornava a la vida real i s’afanyava a menjar la vianda per por que volés algun cobert de la taula i no pogués acabar de sopar. A vegades tot quedava aquí; altres era molt pitjor, perquè quan el pare havia begut massa duia molt mal humor...
Veia com la nina de drap la mirava amb aquells dos ulls fets dels botons que la mare havia cosit a la cara.
—També et descosiré la boca perquè puguis fer sortir la veu— seguí.
Però la Pepa restà immòbil, inexpressiva, fins que la nena li va fer picar els dos monyons de roba que tenia per mans.
La Maria Cinta veia parlar acaloradament els pares; dia per altre, hi havia brega. No podia sentir què deien, però de ben segur no era res de bo per la cara que se’ls veia. El cor se li encongia per moments, i davant d’aquestes escenes ella deixava córrer la seva imaginació i recordava la gran porta vella de ca l’àvia. Sempre l’havia captivada! Llavors imaginava que l’obria, a poc a poc, i es deixava endur per un munt de sensacions agradables.
Durava poc aquesta pau; eren només instants i, al cap de poca estona, tornava a la vida real i s’afanyava a menjar la vianda per por que volés algun cobert de la taula i no pogués acabar de sopar. A vegades tot quedava aquí; altres era molt pitjor, perquè quan el pare havia begut massa duia molt mal humor...
(continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada