Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer quan vaig llegir a la premsa que la cirurgia estètica havia posat l’ull a la complexió masculina.Recordo que abans la cirurgia estètica era per resoldre casos veritablement necessaris: cremades, cicatrius, desviaments de tàbic nassal, reconstruccions... Ara sembla que poc importi el fet d’acceptar-se. Modelem el cos a imatge i semblança de qui? De l’home o la dona del cartell publicitari que ha arreglat el Photoshop?
Francament, encara quedo sorpresa veient que els homes no s’adonen de totes les penúries per les quals estan passant les dones que cauen en aquest parany. És una llàstima que no n’hagin tret cap lliçó profitosa.
Enamorada dels refranys com sóc, em ve al cap aquell que diu: “L’home és l’animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra”.
En fi..., que aviat veurem molts “homes Michelin” pel carrer; però, què passarà quan un d’aquests homes i una d’aquestes dones modelats coincideixin i s’enamorin... Serà com fer l’amor en un llit d’aigua?
I els fills heretaran algun gen de silicona? Déu meu, quants interrogants em queden!
1 comentari:
De fet, no sé com agafar-m’ho: si una crítica a la cirurgia o a la manera de com som els homes, pel fet d’ensopegar sempre amb la mateixa pedra.
Bromes a part, certament que s’estan obrint nous marcats de consum i som tant babaus que ens ho creiem tot.
Publica un comentari a l'entrada