L’aire condicionat que condiciona

Sóc de les que quan treballa ha d’anar gairebé vestida d’esquimal, mentrestant m’adono que alguns dels companys se’n riuen per sota el nas.

En departaments molt propers al meu, també hi passen un fred gairebé hivernal, perquè, per molt que diguin que es posi el termòstat a una temperatura agradable, la majoria fa orelles sordes. Per sort, jo no tinc manies i com que no estic de cara al públic tinc una roba per abrigar-me a la feina i una estufa sota la taula. La cosa ha arribat a tal punt que estic a punt de demanar un “mono de manteniment” com a uniforme d’estiu.

Parlar de bon rotllo amb els companys, us asseguro que és picar ferro fred: porten una bona cansalada. Hi ha hagut dies que, a fora, ha baixat la temperatura i, a dins, l’aire continua anant quan només caldria obrir les finestres.

Els dilluns cal anar molt amb compte si l’han deixat engegat durant el cap de setmana; pots quedar encarcarat només de seure davant de l’ordinador. A mi m’ha arribat a quedar la punta del nas vermell, com si ja hagués fet un cigaló al cap de poc d’entrar a treballar.

El meu vestuari d’estiu, des de fa uns anys, es compon de les peces habituals de temporada i d’un complement importantíssim: el jersei que no he guardat de l’hivern, les plantofes a sota la taula per tenir els peus calentets i un mocador de llana per tapar-me les cames.

Per poder seguir treballant, anar al cinema, entrar a les caixes d’estalvis i als organismes oficials amb la tranquil·litat de no agafar una pulmonia o d’haver-me de quedar reclosa a casa amb un bon refredat, tota aquesta situació em condiciona a dur una motxilla discreta com qui va d’excursió.

Ah!, i en sortir cal recordar treure’t totes les capes com si es pelés una ceba o pot venir un cobriment. Un cop passada la comporta de la cambra frigorífica, ningú no diria que sóc la mateixa.

Voilà!