Avui es podria dir que és el meu primer dia de vacances, així que m’he llevat aviat, però parsimoniosament, i he decidit inaugurar el meu dia de lleure amb un esmorzar a l’aire lliure.
Visc a ciutat, com dirien els de Barcelona, encara que estic a comarques. M’agrada anar a carregar piles a un poble del costat. Avui, doncs, com en d’altres festes hi he anat.
Quan he entrat a la plaça, ja muntaven les taules i les cadires, i he pogut seure molt aviat.
El meu entrepà de xapata i fuet, l’aigua, el diari i, en aquest temps, que no m’hi falti el cant de la cigala —la de la família dels cicàdids, eh? S’ha posat a cantar tan bon punt he agafat taula. Ja m’esperava.
Molt aviat s’han anat omplint les altres taules de gent a qui, segurament com jo, li agrada ser matinera. Normalment, em concentro en la lectura i, de tant en tant, faig una pausa —la mateixa que fa aquest insecte cantor de l’arbre per tornar a agafar el ritme—; però, avui se me n’ha anat la vista a la taula del costat on s’estaven instal·lant sis persones i, com que feien molt de rebombori, m’han cridat l’atenció.
Dos homes i quatre dones de la mateixa edat, si fa o no fa. Ha vingut la cambrera per demanar-los què volien prendre. Ai, quin problema! Les dones volien menjar, però demanaven les mides dels entrepans. Una ha preguntat que com eren de grans, una altra que si s’ho podrien acabar... La cambrera els deia la mida aproximada amb la mà. Elles es miraven les unes a les altres i parlaven entre si mateixes: que si tu agafa’l sencer... que si jo en faré una queixalada del teu...
Llavors, ha tocat triar als homes i ha estat un dit i fet. Una meravella!
A elles les he mirades de reüll: no n’hi havia cap de grassa, i m’he preguntat quina podria ser la causa d’aquesta ruqueria que no és el primer cop que veig.
Després he pensat en l’ofici de cambrera; tal com se’ls ha complicat la vida, aviat hauran de portar una ronyonera amb una cinta mètrica i unes tisores per poder servir els entrepans a mida, com qui va a la modista.
I dic jo... Creieu que ve de dos o tres centímetres la mida de l’entrepà? Només s’ha de triar entre petit, mitjà i gran, oi?
Ells ho tenen molt clar: o m’agafes tal com sóc o em deixes, i llueixen el seu cos sense manies.
I penso... Per què no mengem tots plegats el que ens ve de gust!
Visc a ciutat, com dirien els de Barcelona, encara que estic a comarques. M’agrada anar a carregar piles a un poble del costat. Avui, doncs, com en d’altres festes hi he anat.
Quan he entrat a la plaça, ja muntaven les taules i les cadires, i he pogut seure molt aviat.
El meu entrepà de xapata i fuet, l’aigua, el diari i, en aquest temps, que no m’hi falti el cant de la cigala —la de la família dels cicàdids, eh? S’ha posat a cantar tan bon punt he agafat taula. Ja m’esperava.
Molt aviat s’han anat omplint les altres taules de gent a qui, segurament com jo, li agrada ser matinera. Normalment, em concentro en la lectura i, de tant en tant, faig una pausa —la mateixa que fa aquest insecte cantor de l’arbre per tornar a agafar el ritme—; però, avui se me n’ha anat la vista a la taula del costat on s’estaven instal·lant sis persones i, com que feien molt de rebombori, m’han cridat l’atenció.
Dos homes i quatre dones de la mateixa edat, si fa o no fa. Ha vingut la cambrera per demanar-los què volien prendre. Ai, quin problema! Les dones volien menjar, però demanaven les mides dels entrepans. Una ha preguntat que com eren de grans, una altra que si s’ho podrien acabar... La cambrera els deia la mida aproximada amb la mà. Elles es miraven les unes a les altres i parlaven entre si mateixes: que si tu agafa’l sencer... que si jo en faré una queixalada del teu...
Llavors, ha tocat triar als homes i ha estat un dit i fet. Una meravella!
A elles les he mirades de reüll: no n’hi havia cap de grassa, i m’he preguntat quina podria ser la causa d’aquesta ruqueria que no és el primer cop que veig.
Després he pensat en l’ofici de cambrera; tal com se’ls ha complicat la vida, aviat hauran de portar una ronyonera amb una cinta mètrica i unes tisores per poder servir els entrepans a mida, com qui va a la modista.
I dic jo... Creieu que ve de dos o tres centímetres la mida de l’entrepà? Només s’ha de triar entre petit, mitjà i gran, oi?
Ells ho tenen molt clar: o m’agafes tal com sóc o em deixes, i llueixen el seu cos sense manies.
I penso... Per què no mengem tots plegats el que ens ve de gust!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada