El meu amic de Llucà i MICORCOSMOS el poema d'aquest any


(fotografia Narcís)

Tinc un amic a Lluçà amb el qual compartim actes literaris de tant en tant; actes frescos i plens d’espontaneïtat amb altres lletraferits.Ell és poeta i escriptor, i ja ha fet dues novel·les detectivesques: Des de la mort amb amor i Mort al paradís.
És un escriptor que arribarà lluny —jo n’estic segura— perquè és un treballador nat i porta dins seu aquella guspira característica per fer-ho.Fa un any em va convidar a una trobada popular al seu poble: la Festa dels Exveïns. Hi vaig conèixer un munt de gent i vaig poder compartir taula amb ell, la seva família i els seus amics; realment, va ser una jornada que no podré oblidar perquè m’hi vaig sentir molt ben acollida.
El poble és realment petit; recordo que vaig quedar meravellada que encara hi hagués llocs amb aquesta aroma d’herbes remeieres que et permet respirar fondo sense por d’inhalar gasoil.
Els habitatges semblen cases de pessebre al voltant d’una església carregada d’art i de la qual ell en va ser el guia.
Va ser un plaer descansar asseguda sobre una pedra mil·lenària que em va ser impossible no acariciar ni pensar quanta gent ho havia fet abans que jo. Sota l’ombra d’un vell xiprer, vaig compartir espai amb un gos mig adormit que, com jo, intentava resguardar-se d’aquell calorós juny.
Si podeu, no us perdeu Lluçà quan se celebri alguna de les seves festes!
El meu amic m’ha enviat el poema que llegirà a la Festa dels Exveïns d’avui; quan el llegiu, us podreu fer una idea de com és el poble de bonic molt més exacta de la que jo us pugui explicar.

MICROCOSMOS - LLUÇÀ 2008

Una boirina flonja esdevé la crinera
de boscos vellutats i terres de cultiu,
amb balmes que preserven la font margenera
i basses que emmirallen el blau de l’estiu.

La brisa del nou dia s’estén, seductora,
i exporta la dolçor d’un temps a compartir.
És la veu persistent, constant i delatora
que desvetlla la pau de l’antic monestir.

La màgia del temps perdura entre columnes
d’un claustre que bressola instants de reflexió.
Nosaltres, més que mai, esdevenim alumnes
d’aquest noble espai que transmet erudició.

La força del present, que conquistem encara,
és l’essència d’un passat que ens defineix,
la presència que perdura, neta i clara,
del perfum ancestral que mai no es dilueix.

A redós d’ombres tèbies flameja l’alba
i retalla l’horitzó amb un alè nacrat.
A l’esplanada brilla la rosada malva
com un reflex del firmament que hem heretat.

El silenci envigoreix el compàs de viure
i la consistent melodia dels ocells.
Valls i muntanyes abracen l’anhel d’escriure
mentre es dissipen mil angoixes i rampells.

És ben intensa, la flama que ens agermana.
Claror que no s’apaga. Guspires d’estel.
L’oblit es converteix en una escorça vana
i la il·lusió de recordar n’esquerda el gel.

Planells esponjosos d’una terra propera,
vorejats d’alzinars i cases de pagès,
són brisalls de paradís que emplenen l’esfera
d’un microcosmos que en diem el Lluçanès.

Pàtria fèrtil, enyorada i encisera
que ens acull amb un paisatge clar i distès.

Vicenç Ambrós
Lluçà, 8-15 de juny de 2008