La Font del Cargol

No sé pas què serà aquest bloc; més aviat una mena de calaix de sastre. Tan aviat estarem submergits en la infància com nedarem de la mà de la maduresa.

Avui he pensat en els cargols; és clar que no en va, sinó perquè s’estan menjant les poques flors que tinc als testos. Pobres, i què els he de fer! De fet, jo només me’ls miro i t’asseguro que estan ben grassonets aquest any amb tanta aigua. La veïna ja n’ha fet més d’un àpat.
Heu pensat en quina vida tan bona que tenen? Sense problemes d’habitatge, treuen les banyes quan volen...

Recordo la Font del Cargol que hi havia a la Torreta; els diumenges els pares preparaven la carmanyola, les tovalles a quadres vermells i blancs, els gots i plats d’alumini (alguns abonyegats) i enfilàvem tots cofois el camí cap a la font. La font era de pedra i tenia forma d’un gran cargol, s’hi baixava per una petita escala de pedres i terra, estava al costat d’una gran bassa, envoltada de frescos arbres que s’emmirallaven a l’aigua, també s’hi podien sentir cantar granotes i tota classe d’ocells. Altres famílies feien el mateix que nosaltres i la font aviat quedava animada.
Allà s’hi podia jugar a gust a córrer, saltar i inventar-se aventures màgiques mentre ens menjaven la truita o el conill amb samfaina.
Mentrestant els pares i els avis, que també ens acompanyaven, feien la migdiada, nosaltres compartíem jocs amb nens i nenes d’altres famílies. En aquell temps, no crec que se sabés què era avorrir-se.
Vaig tenir un gran disgust quan el progrés es menjà la font. Al menys, la font tal com era. Sort que encara conservo el seu record.

Cargol treu banya,
puja a la muntanya;
cargol treu vi,
puja al muntanyí.