No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré...


No es pot dir mai “d’aquesta aigua no en beuré”. Ho he sentit a dir des de ben jove, i jo, obedient, procuro no dir les coses sense el dret a apel·lació.
Aquest cop, però, ho tenia del tot clar: faria un bloc anònim i només hi posaria el nom de pila al títol. Un nom del qual estic molt contenta, Núria, perquè sona bé, perquè és curtet i perquè vaig tenir la sort que en l’època en què em van batejar no existien encara serials de la televisió —perquè no existia ni la mateixa televisió!— i els pares no van tenir la temptació de posar-me’n un d’aquells tan estranys (encara que dubto molt que ho haguessin fet).
Recordo que, durant la temporada en què van fer La casa de la pradera, hi va haver molts infants que van heretar els noms dels protagonistes, i així, amb cada nova sèrie, noms cada cop més estrafolaris. Bé, no hi tinc res en contra, però caldria preguntar-ho a qui els van posar.
Admeto que sóc més clàssica; a vegades el meu amic Antoni, de bon rotllo, em diu “carrinclona”; doncs, potser sí. Dic obertament que m’agraden “els Joseps, Joans i ases” perquè, com bé diu la dita, n’hi ha per totes les cases. Bé n’hi ha d’altres que m’agraden.
He trobat un rànquing dels noms més posats a Catalunya durant el 2006.

Avui el bloc ja té nom i cognom!