Posa un pallasso a la teva vida



Un programa de ràdio va captar, l’altre dia, la meva atenció; parlaven d’entrenadors personals de cara a millorar la comunicació, en aquest cas per poder trobar parella (deixaven clar que no eren agències matrimonials). No aprofundiré en el tema perquè em podria quedar un article que, potser, fins i tot l’hauria de partir en capítols.

Només he fet la introducció perquè se’m va passar pel cap que, potser, el que realment ens aniria bé a tots plegats seria un entrenador que ens ensenyés a riure, perquè crec que, amb els anys, se’ns ha oblidat. Quina llàstima!

No m’estranya que hi hagin a la premsa i al televisió tants anuncis de potingues per a les arrugues de la cara, si només fem ganyotes i cara d’enfadats tot el dia! Si és que tenim els músculs facials encarcarats i només per treure’n la rigidesa cal riure una mica i no val ni un euro! Però no, encara hi ha gent que els hi vol tenir més, de rígids, i se’ls paralitza amb Botox; sense comentaris.

De petits, teníem els pallassos que ja tenien aquesta funció: ens ensenyaven que la vida trista —no ho negaré— ens l’havíem d’agafar amb humor; que caure era tornar-se a aixecar, rentar-se la ferida, aplicar-hi mercromina i somriure que no ha estat res. Tampoc no és que fos la panacea, però mentrestant érem feliços.

Ara veus els nens davant el televisor mirant algunes sèries de dibuixos amb noietes i noiets famèlics, amb ulleres profundes a la cara, que s’enfronten a un destí marcat per la desgràcia del qual gairebé mai no en sortiran perquè cada episodi porta a noves desgràcies. Vull dir també que per als més menuts hi ha algunes sèries molt maques, però ara parlo de dibuixos per a nens més grandets.

Resumint, aquí deixo la reflexió per a qui vulgui posar-hi cullerada. I dic que el que a mi m’agradaria és que es posés de moda tenir d’entrenador un pallasso personal; això sí, com els de tota la vida!

1 comentari:

Anna ha dit...

Jo haig de reconèixer que em costa riure. L'estrés del dia a dia i les males òsties que em generen alguns i algunes fan que tingui pocs moments de "felicitat". M'ha agradat la teva proposta del pallasso... no m'acabo d'imaginar la situació d'anar pel món amb un pallasso al costat, però estic segura que ajudaria a treure-li importància a les coses. Algun dia potser ho provi!