Imatge: FreeFoto.com
Avui ha fet una gran xafogor al poble, tanta que he anat a fer un encàrrec a les cinc de la tarda i he anat fent drecera per tots els carrers amb una mica d’ombra. Cansada m’he aturat en una d’aquestes places despullades d’arbres i on només el sol és benèvol darrere d’un “mazacote” de pisos. Sota d’aquesta mola de formigó, hi havia un vell banc de fusta on he fet parada.
De lluny i travessant la plaça, venien tres dones; una d’elles duia un gos gros i vell, lligat pel coll amb una corretja. No sé la raça de l’animal, però era de pèl llarg i ros. A la bèstia se li veia que tenia pressa; com podia, intentava alleugerir el pas per marxar aviat del sol.
La seva mestressa, que estava parlant amb les acompanyants, el renyava perquè minorés el pas. M’ha fet mal al cor per la seva manera de renyar-lo i per les estrebades que li feia al coll amb la corretja. Ell, pobre, ni gosava mirar-la, ajupia el cap i caminava per uns instants més lent. Llavors, tornava a estirar la corda. M’ha passat pel cap que ella hi descarregava alguna cosa seva en aquesta acció. També he pensat que el pobre gos tenia set.
Han passat a pas lent pel meu costat; primer, les amigues i ella, després, amb el gos; el pas era estret i, per culpa d’unes obres, han passat arran meu. A mi se m’ha escapat dir en veu alta: “No el renyis, pobret”
Ella ha passat tibada com qui no sent res, m’ha ignorat del tot, i així ho he preferit.
Quan m’he recuperat del cansament, he marxat pensant en el problema de l’abandonament dels animals, sobretot dels gossos a l’estiu.
Hi ha hotels que admeten mascotes, només cal saber buscar-los; hi ha “guarderies”, hi ha amics, hi ha veïns...
No ho entenc; els seus ulls són com els nostres i el seu patiment, també.
De lluny i travessant la plaça, venien tres dones; una d’elles duia un gos gros i vell, lligat pel coll amb una corretja. No sé la raça de l’animal, però era de pèl llarg i ros. A la bèstia se li veia que tenia pressa; com podia, intentava alleugerir el pas per marxar aviat del sol.
La seva mestressa, que estava parlant amb les acompanyants, el renyava perquè minorés el pas. M’ha fet mal al cor per la seva manera de renyar-lo i per les estrebades que li feia al coll amb la corretja. Ell, pobre, ni gosava mirar-la, ajupia el cap i caminava per uns instants més lent. Llavors, tornava a estirar la corda. M’ha passat pel cap que ella hi descarregava alguna cosa seva en aquesta acció. També he pensat que el pobre gos tenia set.
Han passat a pas lent pel meu costat; primer, les amigues i ella, després, amb el gos; el pas era estret i, per culpa d’unes obres, han passat arran meu. A mi se m’ha escapat dir en veu alta: “No el renyis, pobret”
Ella ha passat tibada com qui no sent res, m’ha ignorat del tot, i així ho he preferit.
Quan m’he recuperat del cansament, he marxat pensant en el problema de l’abandonament dels animals, sobretot dels gossos a l’estiu.
Hi ha hotels que admeten mascotes, només cal saber buscar-los; hi ha “guarderies”, hi ha amics, hi ha veïns...
No ho entenc; els seus ulls són com els nostres i el seu patiment, també.
1 comentari:
Estic d'acord, Núria. La gent no és prou conscient del que representa tenir un gos, i n'hi ha que seria millor que no el tinguessin. Jo no en tindria mai perquè sé que no ho faria prou bé. No se'm dóna bé cuidar éssers vius... no tinc ni plantes. Un cop, un amic em va regalar un càctus i em va dir que si se'm moria em retiraria la paraula... se'm va morir. Vaig voler cuidar-lo tant, que se'm va ofegar. Afortunadament encara som amics amb el noi.
Publica un comentari a l'entrada